Estes coses de la política local tenen, sense dubte, les seues satisfaccions. Els seus beneficis i enriquiments personals, cal reconéixer-ho. Per a nosaltres, una de les raons que ha fet que valga la pena dedicar temps i esforços a fer d’este País Valencià i esta Vilallonga un lloc millor, sens dubte, ha estat el poder conèixer i compartir amb Toni Mascarell anys d’inicitives i de projectes. Ell, molt més major que la majoria dels que estàvem allà, destil·lava un esperit joveníl i positiu que ens sorprenia a tots. Tots li teníem un respecte especial. Ell sempre estava allí, i donant guerra: “Ei, quan fem una reunió? Que jo tinc moltes coses que comentar”.
Era de compromisos ferms. De paraula. Dels que no fallava mai. Si es comprometia amb la Banda de Música i havia d’anar a assatjar, allí estava. Si ho feia amb el Bloc, allà estava el primer, puntual i amb la feina feta.
Toni participava en moltes entitats. Col·laborava amb la revista Bresca repartint-la entre els seus subscriptors, estava en la directiva de la Banda de Música de Beniopa, era un actiu membre de la Plataforma pels Pobles, estava a l’Associació de l’Antic Ferrocarril Alcoi-Gandia, i probablement d’altres tasques que no coneguem. De ben segur que el seu cor ha fallat de tant de tràfec. Hi havia tantes coses a fer i a millorar!
Toni era un assidu de la premsa, que llegia tots els dies amb deteniment i paciència. D’allí treia reflexions, informació, dades. A cada reunió del Bloc ell portava la seua relació d’articles retallats, subratllats i anotats. Seguia l’actualitat, preguntava, i ens contava. I sempre amb propostes, amb suggerències, amb comentaris i reclamant dels altres més feina –“feu llarga la reunió, que pugam parlar tots que hi ha molt a dir” ens deia-.
Se li notava que estava agust discutint, debatent, preguntant. “Toni, a poc a poc, que acabem de començar” li dèiem fa només dues setmanes. Aquell dia ell portava, com sempre, una llista detallada de propostes i coses pendents per fer al poble, idees per a les festes d’octubre, butlletins, projectes que havia vist en altres municipis, queixes de clots en camis i sendes que s’havien d’arreglar, cartells per a reparar o posar en abocadors incontrolats…. Eixe era ell. Això era el que l’empenyia a fer coses. Únicament les ganes de millorar el seu poble, i els ideals profunds de justícia, d’igualtat, de respecte a la història, al patrimoni natural, al paisatge. Que la seua Vilallonga i el seu país foren llocs habitables i amigables. No hi havia cap interés en figurar, ni d’aparentar.
Ha estat una persona “d’ideals i conviccions”, com a ell li agradava dir. Convençuda que allò que feia era bo i necessari. I totalment desinteressada. Al mig del projecte dels dos camps de golf, allà tenia Toni les fanecades. Quan li preguntaven per què no les venia, ell responia dient, simplement, que no. Que per ser feliç no calen diners.
Toni lluitava per allò que creia amb valentia, sense importar-li el què diran. Allà va estar, en una tauleta al mig del passeig arreplegant signatures contra el golf i l’urbanisme salvatge una setmana i dos i tres i quatre. Tot aquell que s’acostava tenia l’oportunitat de sentir els seus arguments, les seues raons en contra del projecte. Molts se’l miraven amb un mig somriure quan no amb un to de displicència.
Recordem quan discutíem fa uns anys amb ell davant un parell de cerveses, i dèiem que la nostra lluita front aquelles barbaritats urbanístiques era la lluita de David contra Goliat, del dèbil i insignificant contra corporacions farcides de bitllets que compren terrenys i voluntats. Recordem quan en una d’aquelles batalles contra els equips d’enginyers de camis, promotores i advocats que hi havia darrere d’aquells projectes, ell va aconseguir que el Síndic de Greuges citara en el seu informe davant les Corts Valencianes al nostre Ajuntament com a l’exemple del que no s’havia de fer en urbanisme. Ell sòl. Només amb la força de les paraules i el poder dels seus escrits i explicacions.
I la reprimenda del Síndic fou portada dels diaris a quatre columnes. Allí estava un sòl veí fent front a tot allò. Amb el poder d’uns centenars curts de signatures i la incomprensió de molts, i amb la satisfacció que el Síndic no només li havia fet cas, si no que l’agafava com a exemple de les barbaritats que estaven fent-se arreu del País Valencià.
Ell feia seues aquelles paraules que el cap indi americà de la tribu dels Cree li dirigia a l’home blanc: “Només després que s’haja tallat el darrer arbre, només després què s’haja enverinat el darrer riu, només després què s’haja pescat el darrer peix, aleshores i només aleshores, es donaran compte que els diners… no es mengen”.
Hem deprés molt d’ell. Constant, treballador, compromés. Hem compartit molt bones converses, sopars, projectes i iniciatives. Toni era, sobretot, una bona persona, que va passar per ací fent el bé per al seu poble i al seua gent. Estimant-nos. Millorant Vilallonga, la seua comarca, i treballant pel seu País Valencià. Ens ha deixat de forma sobtada, sense esperar a acomiadar-se, però el seu record i la seua empenta estan ací amb nosaltres.
Estem convençuts que hi ha d’haver, segur, molts com Toni, perquè este món ha de tindre remei. Valents com ell. I amb gorra i somriure inclosos.
Descansa en pau, Toni. I moltes gràcies per tot.