Alfred Giner, Portaveu del Grup Municipal del Bloc-Compromís a Vilallonga.
Villareal en valencià és Vila-real; Villajoyosa en valencià és La Vila Joiosa; Villamarchante en valencià és Vilamarxant; Villafranca del Cid en valencià és Vilafranca; Villafamés en valencià és Vilafamés; Villavieja en valencià és La Vilavella; Villanueva de Alcolea en valencià és Vilanova d’Alcolea; Villalonga en valencià és…. ¿Vilallonga? Sí! Són tots estos…¿pobles catalans???? No home no, són valencians!
Hi ha gent per a tot. I sobretot, per negar fins i tot el més evident: que en valencià el nom del nostre poble és Vilallonga. Sí. Ho diu el sentit comú. Però també ho diu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i els estudiosos i experts en toponímia. Tots (sí, tots!) coincideixen en què la forma valenciana original és eixa. El que en castellà anomenem “villas” en valencià són “viles” i el que es “largo” en castellà, és “llarg” en valencià. Vila llonga. Tan senzill com això.
“És que sempre he dit”… Villalonga. I també “sempre he sentit dir” en castellà “me se ha caído” i no per això està ben dit. O… “sempre s’ha dit” en valencià “senissero” però cal dir “cendrer”. Les llengües es cuiden, es restauren, s’estudien. Perquè, com els quadres o les catedrals, es deterioren amb el pas del temps, s’embruten, es fan malbé i cal cuidar-les i restaurar-les.
Vilallonga és la forma valenciana del nostre poble. I no perquè ho vote el plenari de l’Ajuntament, que no pot sotmetre a votació esta qüestió. Sinó perquè ho diu l’únic que té competència legal per a això: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El plenari només pot votar si legalitza o oficialitza el nom en valencià, en castellà, o en els dos alhora. El plenari “tria” les opcions que els acadèmics posen damunt la taula. Res més. Ara bé, dir què és valencià i què és castellà no li correspon, afortunadament, al plenari de cap poble, ni tampoc a cap aficionat a l’escaneig de fotografies. Per a això ja estan altres. I els diccionaris, acadèmies i enciclopèdies, des de fa temps, ho diuen sense excepció: en valencià caldria dir Vilallonga.
Molta gent amb sentit comú diu que “li agrada” més dir “Villalonga”, com ho ha dit i sentit dir tota la seua vida. Altra gent hi ha qui, simplement, vol continuar dient-li Villalonga. I altres preferim dir-li Vilallonga. Val a dir que em semblen irreprotxables qualsevol de les opcions anteriors.
Molt poca gent és la que es despatxa acusant de mentirosos als qui simplement han comés el delicte de coincidir amb l’Acadèmia o els filòlegs. ¿Per què l’Acadèmia o J. Cavanilles han de mentir o enganyar? ¿Quin interés haurien de tindre en fer-ho? De totes formes, que alguns es facen esta reflexió és, certament, massa demanar.
Vilallonga és la forma originària amb la que ens va batejar el Rei En Jaume quan va conquerir les alqueries morisques de la Safor i els castells de Bairén i Vilallonga. Així apareix citat a les cròniques. Així apareix als documents escrits en valencià dels primers segles d’Història del nostre poble. Per això parlem de recuperar el nom històric, original.
Ximo Cavanilles explica als seus estudis amb molt de detall com ha evolucionat el topònim. I ho fa amb rigorositat científica. Citant totes les formes que s’han fet servir –sense amagar les que podria pensar-se que no convenen–. Explica la diferència entre com “s’escrivia” i com “es llegia”. Explica com es citava el nostre poble als documents escrits en llenguatge administratiu –el llatí—i com als documents escrits en valencià. Conta quan comença a aparéixer la forma castellanitzada Villalonga en alguns documents en valencià i com desapareix finalment la forma “Vilallonga” alhora que va desapareixent progressivament el valencià en la documentació legal i administrativa. La Història del nom del nostre poble corre parella a la Història de la llengua dels valencians i del poble valencià: és la història d’una desaparició progressiva, d’un abandonament per part dels poderosos , per l’Administració, per les elits econòmiques…
Els valencianistes defensem la conservació del nostre patrimoni com a part dels nostres orígens, de les nostres arrels. Apostem per conservar-lo per saber d’on venim i on volem anar. Hui, 300 anys després de què els valencians perdérem la batalla d’Almansa i ens llevaren l’autonomia política hem recuperat amb l’Estatut d’Autonomia la capacitat d’autogovernar-nos, hem recuperat la nostra Història i fem un esforç per salvaguardar el nostre patrimoni més ric : la nostra llengua, el valencià.
I al marge de tot el que he dit, hi ha una raó democràtica més important que qualsevol de les anteriors per recolzar la cooficialització. Amb independència de com es deia antigament, Vilallonga, Villallonga, Villalonga o “Vilaloquesiga”, ara, hui, en l’any 2012 hi ha veïns que diem Vilallonga. Agrade més o menys, equivocats o no, li moleste més a uns o altres.. eixa –i no altra– és la realitat que alguns no volen vore: que el poble és plural i divers. I eixa pluralitat està reflectida, també, en la forma en la que anomenem al nostre poble.
Hi ha una poqueta gent que no pot suportar que altres anomenen el poble d’una forma que no els agrada. Que volen imposar als altres la seua manera de vore les coses. Que no poden acceptar una cosa tan complicada com que lliurement cadascú li diga conforme vullga. És gent que no admet la discrepància. Que és fanàtica en els seus plantejaments. Excloent en les seues posicions.
Front a això, la majoria fem un esforç per entendre els sentiments i les opinions de tots. Per conjugar i fer compatible la ciència i la Història amb el cor i el sentir de la gent. Per integrar posicions diferents. Per sumar i no restar. Per fer, en definitiva, poble. Per conviure. És el més intel·ligent i –no s’enganyeu– és, a més a més, com s’escriu el futur dels pobles que avancen.